L’embranzida del moviment BDS

Fa pocs dies, els mitjans de comunicació explicaven que Scarlett Johansson havia dimitit com a ambaixadora d’Oxfam per les crítiques rebudes per haver protagonitzat un anunci de Soda Stream, una empresa israeliana que treballa en assentaments il·legals en territori palestí.

Era un dels molts resultats visibles de la feina que du a terme el moviment Boycott, Divestment and Sanctions. BDS, formada per un conglomerat d’organitzacions civils, pretén pressionar el govern israelià mitjançant accions no violentes perquè respecti els drets de la població palestina. Formada l’any 2005, BDS va fer una crida al món amb l’objectiu de conscienciar la gent de les violacions de drets per part d’Israel i de començar un boicot a aquest país, fins que no es respectin tres condicions: que els palestins que viuen a Cisjordània i Gaza puguin viure lliures d’ocupació, que els palestins residents a Israel gaudeixin dels mateixos drets que els israelians i que els refugiats des de la creació de l’estat d’israel l’any 1948 tinguin dret a tornar a casa.

El sorgiment de BDS deriva de dues vessIMG_3006ants: d’una banda, és el resultat de la tradició palestina i de molts anys de conflicte i el seguiment d’accions de protesta fetes en el passat. De l’altra, s’emmiralla i s’inspira en l’apartheid de Sud-Àfrica i en l’evolució del procés en aquell país. Un activista de BDS a Ramala ho il·lustra amb una frase de Gandhi: “primer t’ignoren, després es riuen de tu, més tard t’ataquen. Finalment guanyes”. Explica que en els darrers anys l’associació “ha crescut d’una manera espectacular”, que té representació arreu del món i que actualment és impossible ignorar-la.

Pel que fa a la manera de treballar, tenen tres pilars bàsics d’actuació. En primer lloc, actuen d’acord amb la realitat existent a cada país on es vol iniciar una campanya. En segon lloc, busquen la manera de sumar forces i actuar sempre que sigui possible amb altres organitzacions. Finalment, treballen de manera gradual, creixent de mica en mica.

Conscients de la dificultat d’engegar un boicot contra un país que té tant suport a nivell mundial, des de BDS s’insisteix en la importància d’escollir bé un objectiu, amb realisme i d’acord amb la situació de cada lloc. Amb campanyes acotades, accions graduals i objectius concrets, volen fixar bé els passos per emprendre un camí ple de petites fites per aconseguir grans èxits.

S’adreça a tot el món i també procura conscienciar els israelians. L’associació treballa amb un rebuig frontal a la violència i amb la intenció de suprimir el racisme i la discriminació que es palpa diàriament a la zona. Com indiquen les seves sigles, BDS focalitza els esforços en tres fronts. La campanya de boicot està dirigida a la població i als petits comerços, com per exemple aconseguir que un determinat supermercat deixi de comercialitzar productes israelians. La de desinversió s’adreça a empreses, per encoratjar-les a que no mantinguin relacions comercials amb Israel. Finalment, la de sancions pretén que els governs apliquin sancions diplomàtiques a aquest país. Des que va néixer, BDS ha aconseguit èxits de molts tipus i són diverses les empreses que han reconegut els efectes del boicot engegat per aquesta associació. Fins ara, l’àmbit en què han aconseguit menys èxits és a nivell institucional, perquè molts països donen suport a Israel. Per l’activista de BDS a Ramala, però, aquesta és una part fonamental, perquè només és possible que es mantingui una situació d’apartheid mentre hi hagi suport institucional d’occident. Per això considera molt positiu que polítics com John Kerry o David Cameron s’hagin referit directament al moviment per desvincular-se’n. Per l’organització, això significa queel moviment té força i que es percep la pressió que s’està fent. L’activista és molt optimista i assegura que, encara que Europa no s’hagi posicionat ni hagi aplicat cap mena de sanció, al final els governs no podran ignorar la pressió popular. Retornant a la inspiració de Gandhi, assegura que BDS està en la fase en què s’intenta atacar-la, i que per tant és molt el camí recorregut i alhora molt positiu el futur.

A través de persones com el científic Stephen Hawking, que va refusar de fer una conferència a Israel, o del músic Roger Waters, que va anul·lar-hi un concert, el món ha conegut una mica més aquesta associació, i la causa de BDS és cada vegada més present i més coneguda. Fins ara, mentre Israel continua construint assentaments en territori palestí i violant drets dels palestins, BDS no ha parat de créixer. Per això els activistes de BDS són optimistes i consideren que l’organització s’enfortirà més i aconseguirà nous èxits. Que, com deia la frase de Gandhi, al final el moviment guanyarà i, finalment, això es traslladarà a l’àmbit polític i repercutirà en la vida dels palestins.


Pàgina web del moviment BDS: www.bdsmovement.net

Anuncis

Addameer, en defensa dels drets a les presons

Més de cinc mil presos polítics resten en l’actualitat a les presons israelianes. Molta gent denuncia que aquí els drets humans són inexistents, i és per aquest motiu que Addameer –Prisioner Support And Human Rights Association– s’encarrega de vetllar per la seva defensa.

Des de l’ocupació israeliana els palestins han estat subjectes a multitud de vexacions. Freqüentment, l’estat israelià ha utilitzat les detencions administratives com un punt més per suprimir el procés polític palestí. És per això que en les presons s’infligeixen tot tipus de tortures i violacions dels drets humans a ciutadans palestins, en un procés de deshumanització constant. En aquest context Addameer treballa per oferir ajuda legal gratuïta als presoners polítics seguint les lleis nacionals i internacionals, mitjançant la gestió dels procediments legals i a través de campanyes de solidaritat.

Segons les dades d’aquesta associació, hi ha uns 5.000 presoners polítics, dels quals 17 són dones i 154 són nens (14 menors 16 anys) a les presons israelianes. Molts d’ells han patit tortures psíquiques o físiques, com el cas que ens explica Murad Jadallah, assessor legal d’Addameer, d’un detingut IMG_2317va ser interrogat sense poder dormir durant 68 dies. Dins de les presons les condicions no milloren, atès que els reclusos no tenen serveis bàsics ni accés a un tractament mèdic adequat, i que el menjar està en mal estat. Entre els càstigs més freqüents destaquen també l’aïllament a què se sotmet els presos, ja sigui privant-los de visites o portant-los a presons allunyades dels seus. A més, els familiars sovint han de fer front a despeses econòmiques molt elevades per suplir les mancances que hi ha a les presons.

També nens i dones estan sotmesos a sofriment. No obstant això, Murad sap treure la part “graciosa de la situació”, com diu ell, i ens explica: “el nen de la meva cosina va nàixer a la mateixa habitació on va estar detingut uns anys més tard”. Això ens fa pensar que la repressió mitjançant les detencions són molt presents en el dia a dia de les famílies palestines.

El preu de la informació

Ser periodista és complicat, però si és com a freelance encara més. La crisi econòmica i periodística a l’estat espanyol també s’ha traslladat a Israel en els darrers anys. I és que la manca de recursos econòmics dels periodistes autònoms, en les zones de conflicte en general, desencadena en una espiral sense sortida. L’interès per buscar la notícia, contrastar la informació i desplaçar-se al lloc dels fets per elaborar reportatges sense saber si els podràs vendre, i si finalment els vens serà per un preu molt baix -uns 100€ per article publicat en paper i uns 60€ si es publica a la web-, sovint implica que el periodista tingui més despeses dels ingressos que rep. És per aquest motiu que es perd l’essència del periodisme. “És molt més fàcil escriure cròniques des de la taula que des del carrer”, explica el freelance espanyol Sal Emergui, corresponsal per a diversos mitjans a Israel, des de fa quinze anys. Fàcil i, segons sembla, més rendible, ja que escriure des de casa no suposa cap cost afegit. Amb tot, Sal Emergui explica que sempre intenta escriure sobre el terreny temes d’ambdós bàndols, tot i que no en tregui cap benefici econòmic. “Ser neutral és un dels principis que cap periodista s’hauria de qüestionar”, explica tot assegurant que sense aquesta neutralitat no és possible oferir totes les visions del conflicte. I és que, segons ell, israelians i palestins tenen les seves raons, “unes raons que esdevenen vitals per poder oferir un periodisme contrastat”.

Estirar el primer fil

Uns quinze periodistes espanyols treballen com a freelance a Israel, un país on les agendes s’omplen fàcilment de contactes. Un primer fil per estirar és el de les agències de comunicació que proporcionen informació i enllaços a tots aquells periodistes que ho desitgin. És el cas de l’israelià Roi Bet-Levi, un periodista jueu d’origen argentí que dirigeix l’agència Punto Press des de Tel Aviv i que ofereix als periodistes tot allò que necessiten per començar a treballar com a freelance. Precisament per tot allò que ell pot arribar a proporcionar, Bet-Levi critica la forma de treballar de molts periodistes que “només busquen sensacionalisme i que simplement es dediquen a explicar allò que ja han explicat altres mitjans locals com Haaretz”.

Quin és doncs, el preu que s’ha de pagar per oferir informació de qualitat?  

“El lloc més perillós per als jueus en tot el món és Israel”

“Bonita ciudad, Barcelona. El día que tenga que pedir asilo político, lo pediré allí”. Amb aquestes paraules comença Meir Margalit l’entrevista. De procedència argentina, va arribar a Israel amb el somni de crear un estat jueu, però amb els anys ha canviat molt les seves opinions polítiques. Fins fa poc va ser regidor de l’únic partit polític d’esquerres de l’ajuntament de Jerusalem, Meretz, que, amb el 5% de vots, defensa els ciutadans palestins que viuen a la ciutat de Jerusalem. A grans trets, el partit proposa la creació de dos estats independents com a solució del conflicte.

Margalit explica que per als partits d’esquerra és impossible canviar les polítiques municipals perquè són una minoria a l’Ajuntament. De tota manera, considera que cada vegada tenen més recolzament i que està començant a haver-hi un canvi de mentalitat, encara que la gent que els dóna suport no s’atreveix a posicionar-se i a expressar-ho obertament.

Amb la seva tasca no han aconseguit eliminar la discriminació existent a Jerusalem, que dia a dia s’expressa, per exemple, aIMG_2196mb el pressuport municipal o amb la diferència d’estatus d’israelians o palestins. Hi ha molta feina per fer, segons Margalit. Per aquest polític, la seva no és només una lluita pro-palestina, sinó també pro-israeliana. La seva idea del sionisme consisteix a crear un Israel diferent de l’actual: un país democràtic, lliure i que respecti els drets humans. “Si l’ocupació continua, aquest país es destruirà, serà una jungla on tothom es menjarà el veí”, manté. Insisteix que la situació actual és del tot inviable i que “cal salvar el país de si mateix. És una bomba de temps que cal desactivar”.

D’altra banda, explica que per als àrabs també és molt difícil de fer política, a causa de la intimidació i els càstigs a què Israel sotmet els joves palestins amb inquietuds polítiques. A Jerusalem, concretament, no s’atreveixen a endinsar-se en aquest món per por, atès que Israel ha aconseguit crear un sistema de dependència en què els palestins tenen molt a perdre.

Per tots aquests motius, considera que Israel és un país poc democràtic i opina que, de manera premeditada, l’Estat provoca que la vida en aquesta ciutat sigui “quasi impossible” per als palestins, per tal que acabin abandonant-la. No obstant això, la població palestina creix demogràficament i, si la tendència es manté, d’aquí a uns deu anys la població palestina seria majoria a Jerusalem i deixaria de ser impensable l’elecció d’un alcalde àrab.

És difícil per als israelians d’esquerres expressar-se políticament, i gairebé impossible per als palestins. Meir Margalit considera que la situació actual és completament inviable i que, si bé afecta els palestins, és també molt nociva per als israelians, fins al punt d’afirmar que “el lloc més perillós pels jueus en tot el món és Israel”. És un país militaritzat, víctima de la violència que tant israelians com palestins han anat acumulant després de molts anys de tensió. Per aquest motiu, pel que fa al futur, Margalit confessa que els grans canvis a la zona s’han produït després de fortes onades de violència. Per això afirma: “m’agradaria dir que no és necessària la violència perquè hi hagi un canvi a Israel, però cada vegada ho veig menys possible”.

Clau sense panys

DSC_0232

Actualment hi ha uns cinc milions de palestins que viuen en camps de refugiats, gestionats per l’UNRWA (United Nations Relief and Works Agency for Palestine Refugees in the Near East), fundada l’any 1948. La majoria, uns dos milions, viuen a Jordània, però també hi ha camps a Gaza, el Líban, Síria i Cisjordània. A pocs minuts de Betlem, el camp Aida, hi viuen 4.700 palestins registrats.

Fundat l’any 1948, amb caràcter provisional, se centra en diversos àmbits de suport als refugiats.

No obstant això, les tendes s’han convertit en cases i el camp s’ha fet petit. L’elevada densitat de població i la manca d’espai provoquen que els seus habitants pateixin de manca de privacitat i de recursos. Per cobrir aquestes necessitats, l’UNRWA ha construït escoles i hospitals, entre d’altres, amb l’objectiu de potenciar l’educació i garantir serveis sanitaris bàsics a la zona.

Un dels esforços principals se centra a oferir suport psicològic a la població, en especial a nens i joves, que pateixen les conseqüències del conflicte. Les inesperades detencions per part de l’exèrcit israelià causen un nivell elevat de inseguritat i, alhora, frustració.

Com a expressió d’aquest sentiment molts nens llancen pedres al mur i la resposta de l’exèrcit, sempre vigilant, és exagerada. El Mohammed és un dels molts nens del camp que han patit aquesta repressió. Tornava de patinar quan un soldat li va disparar a l’esquena. Per sort, aquest nen es va salvar, però la violència sovint desmesurada de l’exèrcit ha causat la mort de moltes altres persones, moltes vegades nens.

Tel Aviv. The big bubble

Imagen

Malgrat que el conflicte és latent, la bombolla que envolta Tel Aviv fa que la tensió territorial pugui semblar inexistent. Amb tot, tothom en parla obertament. A la universitat la gran majoria israeliana fa que la minoria palestina passi desapercebuda davant els ulls de qualsevol. El conflicte, doncs, aquí no s’aprecia,“el sud queda molt lluny”, assegura la Dafna, una universitària israeliana nascuda i criada a Jerusalem. Pel que fa a les relacions personals amb els àrabs, la Dafna s’excusa dient que quan era petita anava amb tres a l’escola. “Aquí a la universitat n’hi ha alguns però la majoria d’ells són àrabs cristians”, reitera.

Al servei del país

Després de dos anys de servei militar obligatori, les noies, i tres anys els nois, amb un sou mensual de 100 shekels -30 euros-, vénen les vacances. Un cop finalitzat doncs, el servei militar reben una prima de 5.000 shekels per iniciar els estudis universitaris. Amb tot, la majoria dels joves volen conèixer món i, és per això, quasi tots viatgen a l’estranger. Entre els destins més escollits, Amèrica del Sud o la Índia. Així doncs, l’edat per iniciar qualsevol carrera universitària per als jueus s’extrapola als 24 o 25 anys de mitjana, a diferència de la resta de la població que s’inicien més joves.

Tot i la obligatorietat i el que representa per a un jueu formar part de l’exèrcit, la majoria dels estudiants, amb els quals vam poder parlar a la Universitat de Tel Aviv, “haurien preferit obviar aquesta etapa de la vida”, asseguren Yohan i Yoni, estudiants de Filosofia.

“Et preguntaràs per quin motiu hem de servir al nostre país, però si mires un mapa t’adones que tenim moltes fronteres a defensar, com el Líban al nord, Jordània, Síria o Gaza al sud”, explica Ella, estudiant d’Humanitats, tot justificant els motius pels quals va haver-hi de passar dos anys de la seva vida.

Sense haver parlat amb cap àrab vam marxar de la Universitat de Tel Aviv sorpreses per la passivitat i conformitat dels estudiants israelians en una ciutat on tot sembla irreal.